Xavier Roig, dos pebrots

En Xavier Roig se suma al grup dels que tenen la gosadia de desafiar el discurs hegemònic de la demagògia sobre el conflicte d'israelians i palestins, i ho fa mitjançant l'article "Divisòries inevitables" (versió html i versió pdf). Cal celebrar-ho:

La renda per càpita d'un israelià està al voltant dels 23.000 dòlars. Però la d'un palestí no supera els 5.000. Molts "solidaris" (antisemites?) diran que els israelians exploten els palestins. No els sonen aquestes justificacions a "escola Rodríguez Ibarra"? La setmana passada els parlava de la incapacitat que ha demostrat el món àrab per actualitzar institucions, sobretot les econòmiques. Prohibició, o no tradició, de remunerar préstecs, cosa que impedeix l'existència d'un sistema bancari fort; defensa de l'almoina per ajudar la pobresa; concepció aristocràtica i feudal de la riquesa en lloc d'una concepció burgesa productiva... En resum, veuen la generació i transacció de diners com un fet brut o pecaminós -la tradició agrària espanyola, amb el famós hidalgo o señorito al capdamunt, manté trets molt similars-. Els israelians, per contra, són absolutament oposats. Per tradició pròpia, i passats pel vernís occidental, creuen en el comerç com a únic camí per poder sortir de la pobresa. Creuen, en definitiva, que la millor manera de combatre la misèria consisteix a crear riquesa. La justícia distributiva no prové pas de repartir un tortell que pot semblar apetitós quan està en mans d'altres. Gaza n'és l'exemple: havia esdevingut un verger. En què quedarà?

Incomunicats, aïllats, bloquejats

No és una vaga. No és reivindicació d'uns drets contra un empresari o la patronal. És un xantatge a l'Estat amb perjudici de tercers. I és un privilegi que, pel que es veu, tenen ells. Què han de fer els taxistes? I els autònoms que treballen amb vehicle? I la resta de la població, per a la qual també se'ns ha apujat el preu de la benzina? També poderm anar a pressionar la ministra i fer xantatge mentre mantenim bloquejats els ports? Demà demanarem hora a Madrid, doncs. És un discurs que ja ni l'esquerra més tronada recolza sense que li caigui la cara de vergonya. Dret de vaga. No de bloquejar un port. Tampoc d'incomunicar illes.

Actualització: Hem topat amb aquest article d'en Sostres, de dijous 28, la lectura del qual recomanem.

Ens ho mereixem

"La imagen de Ibiza, por los suelos" és el títol d'una carta representativa de l'estat d'ànim conseqüència del reportatge d'Antena 3 TV sobre les discoteques d'Eivissa.

"¡Vaya propaganda! Y después queremos turismo de calidad. ¿Qué turismo podemos esperar que venga a Ibiza viendo estos programas? (...) Dicen que el hospital de Can Misses tiene el privilegio de ser el hospital del mundo que más casos de intoxicación por drogas atiende. (...) Ya no vale decir que «este es el turismo del que vivimos». Esta clase de turismo nos llevará a la ruina, y mucho antes de lo que pensamos".

Molt bé, però no ens enganyem. El reportatge no falseja la realitat. Això és el que tenim, i no és casualitat. És fruit de molts anys d'atreure un determinat tipus de turisme (i això ho determina en gran part el tipus i la qualitat de l'oferta, més que les campanyes publicitàries). Tenim allò que ens mereixem. I sabeu una cosa? Excepte quatre indígenes, no hi ha cap voluntat de canviar la tendència per part dels sectors implicats. Parlen de turisme de qualitat. Menteixen. Ja fa molts nays que ho fan. Els fets els delaten cada temporada. Temporada!

Clarivident Hèctor López Bofill

En relació a les reaccions que està provocant el nou Estatut català i al panorama immediat que ens espera, recomanem el clarivident article de l'imparable Hèctor López Bofill, "Majordia independentista" (versió html i versió pdf), que publica l'Avui. Aquest n'és un fragment:

Si la retallada [del text estatutari] és de tal envergadura que el Parlament de Catalunya, per majoria absoluta, decideix retirar la proposta, també s'evidenciarà que l'única alternativa per al catalanisme en les seves relacions amb Espanya és treballar per la dissolució d'aquestes relacions, és a dir, una estratègia sobiranista sense embuts.

S'hauran acabat les fantasies federalistes, la idolatria de l'encaix, perquè quedarà clar que Espanya només existeix sota un concepte d'Estat uniformitzador en què qualsevol posada en dubte de la sobirania nacional espanyola representada a les Corts Generals i qualsevol esquitx de pluralitat cultural i lingüística a les institucions centrals provoquen urticària.

Malgrat que li requi a algun sector del socialisme català que encara conserva un cert afecte cap a la realitat espanyola, el que vivim aquests dies ens demostra que, més lluny que la Catalunya independent, hi ha una Espanya federal impossible.

Una colla castellera?

Ho explica el Decano d'avui en el més pur estil No-Do:

"El folclore pitiuso rompió ayer la tranquilidad de la abadía de Montserrat, escenario escogido para clausurar los actos conmemorativos del veinticinco aniversario de la Casa Cultural de Eivissa y Formentera en Cataluña".

I d'aquesta manera, molts catalans que aquell matí també eren a Montserrat es devien preguntar què feia aquesta gent amb vestit tradicional català (barretina inclosa) executant aquest curiós ball. Potser eren els actes previs a una jornada castellera, a càrrec d'alguna colla poc coneguda? És el fruit de molts anys de deliberat foment del desconeixement i l'aïllament entre els diversos territoris de cultura catalana. No fos cas que s'adonessin que són el mateix poble.

Imprescindible Alzamora

Sebastià Alzamora, contundent i clar com sempre, al seu article d'ahir a l'Avui, "Lloros i papagais" (versió html i versió pdf):

"El resultat al cap dels anys és aquesta murga de la cultura catalana feta en castellà, representada per una colla d’ancians biològics o mentals que consideren que Catalunya està en deute amb ells i que no perden ocasió de mostrar, amb expressió de merda sul nasso, el seu desdeny en relació a la cultura catalana que es fa en català. D’un temps cap aquí, amb motiu de la invitació perquè la cultura catalana sigui convidada d’honor a Frankfurt, n’estem menjant amb una pala, i hem arribat a escoltar argumentacions del calibre que Vázquez Montalbán era tan català com ho és Quim Monzó. Per descomptat: i José María Gironella també era tan català com Salvador Espriu; Blasco Ibáñez, tan valencià com Josep Piera, i Bonet de San Pedro, tan mallorquí com Tomeu Penya. Però no em pensava que estiguéssim discutint el lloc de naixement ni de residència de ningú, sinó la cultura a la qual pertany una obra literària, d’acord amb un criteri en principi prou definitori, com és ara l’idioma en què sigui escrita".

Sociates i amants de la Gauche Divine, abstenir-se de llegir íntegrament l'article.

Curses de braus

La gent de l'Ateneu Gabriel Buades d'Inca ens ha fet arribar que ha convocat una manifestació antitaurina davant la plaça de toros d’Inca per al proper diumenge 30 d’octubre, coincidint amb la segona fira inquera i amb la celebració d’una nova cursa de braus. Aquesta serà la tercera vegada que l’associació inquera organitza un acte de protesta contra la celebració dels espectacles taurins, on es maltracten i torturen aquests animals de gran noblesa. Amb anterioritat, coincidint amb la programació de les curses de brau de les festes patronals, l’Ateneu també havia realitzat aquests actes de protesta. L’Ateneu Gabriel Buades explica que “fins ara, l’Ajuntament d’Inca havia justificat aquests espectacles de maltractament d’animals dient que es tractava d’una tradició de les Festes Patronals d’Inca. Tot i que l’argument és d’una feblesa ètica aborronadora, en el cas de les Fires no poden aferrar-se ni a això perquè aquí no hi ha tradició que valgui. A les fires d’Inca mai no hi ha hagut toros, si de cas el que hi havia eren vaques, i de les frisones, però sense punxar-les amb banderilles ni travessar-les amb espases”.

Des de l’Ateneu s'apunta que “ara diuen que ho fan com a reclam per atreure isitants, però això tampoc no té ni caps ni peus. Les fires i el dijous bo són un atractiu turístic per ells mateixos i sempre han congregat milers i milers de visitants. La ciutat d’Inca té moltes coses interessants per oferir als forans i els responsables polítics haurien de trobar fórmules innovadores i atractives per donar-les a conèixer. Importar espectacles cruels i immorals com les curses de braus no és la millor targeta de visita d’una ciutat emprenedora com Inca”. Des de l’Ateneu també posen de manifest el “cinisme intolerable” de l’Ajuntament d’Inca per haver programat una cursa de bous en una fira que està dedicada als animals. En aquest sentit, es demanen “i per celebrar el dia de la pau que faran? una desfilada militar o una brega de carrer?”. L'Ateneu recorda que ha presentat denúncies contra l'Ajuntament d'Inca davant les Conselleria d'Interior i Agricultura, així com també a la Delegació del Govern espanyol per subvencionar aquests tipus d'espectacles i per permetre l'entrada a menors, i que altres entitats, com Baldea, també han pres mesures contra aquests fets.

Memòria selectiva

Com tothom sap, un grup d'ultres ha increpat Santiago Carrillo amb crits d'"assassí, assassí" i pancartes que feien referència a la coneguda massacre de Paracuellos. Sense entrar a valorar la implicació del líder comunista en aquest fosc assumpte, creiem necessari deixar en clar una cosa. Els mateixos (i els seus amics) que escridassen Carrillo són els que sempre invoquen el "pacte constitucional" i lloen la Transició espanyola per allò de què es va saber oblidar i no es va voler remoure el passat ni reobrir "velles ferides". Els indígenes sempre hem estat disposats a fer memòria, però aleshores siguem coherents i fem memòria per a tothom. O tots moros o tots cristians.

Patrimoni? Quin patrimoni?

El Decano d'avui publica l'article "En ruinas" de na Rita Vallès, que plany

"la actitud de los ciudadanos de las Pitiüses, que asistimos sin pestañear a la destrucción sistemática de todo nuestro patrimonio. Mucho se ha hablado sobre esta manera de ser tan especial que nos impide lanzarnos a la calle a defender lo nuestro o, por lo menos, a intentar impedir tantos desmanes. Es más, en muchas ocasiones, asistimos complacidos a la eliminación de algunos elementos históricos y nos relamemos nuestros codiciosos bigotes imaginando los beneficios que obtendremos de la nueva situación. ¿Cuánto me darán por este terreno? ¿A qué precio desorbitado alquilaré el apartamentito? ¿Cuánta pasta cobraré por la casa de los abuelos? Y así, pasito a pasito, derechitos al abismo, hemos vendido ya no sólo nuestra tierra y nuestras raíces, sino también nuestra alma al mejor postor, al diablo y al primero que se cruce en nuestro camino con un saquito de monedas".

Efectivament, són molts els eivissencs que s'omplen la boca amb la defensa del nostre patrimoni, la nostra cultura i tot allò que és nostre... excepte la nostra llengua. El gruix de la intel·lectualitat pitiüsa (ai, que se'ns escapa el riure) prefereix dedicar el seu temps a reivindicar allò que tenim de púnic (!). No podem estar més d'acord amb el contingut de l'article de na Rita, però també cal plànyer que la defensa de lo nuestro no inclogui mai el català que es parla (o es parlava) a les Pitiüses, un patrimoni que no interessa tant. I el moviment es demostra caminant, és a dir, publicant articles sobre el patrimoni que es destrueix però fent-ho precisament en la teva llengua, la que desapareix.

Tarda al Parlament

Acabem de sentir en Carod al seu discurs al Parlament fer referència a la immigració i dir que Catalunya no pot assumir una immigració constant, sense límit ni regulació. Benvingut al club, Josep-Llúis. Ara dir això ja no és ser fatxa. Ara ja ho diu algú d'Esquerra. Finalment ho han entès, doncs. Felicitats. Ara probabalement ja estan preparats per entendre allò que deia Jordi Pujol del got d'aigua amb sal i reflexionar-hi sense fer demagògia.

Per cert, també hem sentit Piqué. Ha parlat sobre conceptes nacionals i sobre cultura i literatura catalana (i en aquest tema el PP fa demagògia i menteix), i naturalment no hi podem estar més en desacord (per cert, les càmeres han enxampat Manuela de Madre assentint, gairebé sense pensar-hi, amb el cap); però la crítica de Piqué al discurs d'ahir del President i a l'acció de govern ha estat en alguns moments certament inspirada (cal dir que el Tripartit li ho posa fàcil). Com també ho ha estat (i que no serveixi de precedent) la seva referència a l'intervencionisme del nou Estatut. El seu discurs ha deixat el President visiblement emprenyat. Fins i tot Bargalló ha admès que Piquè, en alguns aspectes, ha tingut raó. Un panorama ben trist, doncs.

Il·legalitzar

Ho recullen, entre d'altres, l'Avui i Tribuna Catalana: els Mossos d’Esquadra han detingut sis dirigents del partit feixista Estado Nacional Europeo a Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, Mollet del Vallès i Mataró, acusats d’editar la revista “Intemperie”, de contingut xenòfob i antisemita. Entre els detinguts hi ha un militant del PP. Aplicant un raonament similar al que PP i PSOE van seguir per il·legalitzar Batasuna, ara es podria fer el mateix amb el PP, per les seves reiterades vinculacions amb determinats grups i per no condemnar determinades coses.

S'han de tenir pebrots

"Ja els avanço que aquest Govern i aquest Parlament, crec, han fet en aquests dos anys més feina i més transcendent –una feina més transcendent– que la que es va fer en els quatre anteriors, i potser més anys encara."

Maragall, al seu discurs d'ahir.

La llengua del Pacte

El Decano d'avui publica l'article "Sant Josep y su urbanismo", signat pel "Secretario General del PSOE de Sant Josep y Portavoz del Pacto en el Ayuntamiento", Josep Marí Ribas, que també fou conseller d'Urbanisme durant la legislatura del Pacte Progressista al Consell d'Eivissa i Formentera. Pel que fa al contingut de l'article, que denuncia la coneguda tradició, més viva que mai, de corrupció urbanística a l'Ajuntament de Sant Josep, res a dir (bé, moltes coses a dir però no és aquest l'espai ni el moment).

Esmentem l'article perquè nosaltres crèiem que els polítics eivissencs del Pacte (els que queden), feien servir la seva llengua quan s'adreçaven als mitjans de comunicació mitjançant una carta o un article. Ja no.

Maragall simptomàtic

Ho deia el gran Joan B. Culla aquest matí a Catalunya Ràdio: a un govern com el tripartit català, format per forces que no es presentaven en coalició a les eleccions (cas de CiU), qualsevol retoc a la seva estructura bàsica, com el que vol fer Maragall, no només s'ha de comunicar als altres socis (i al propi partit!) sinó que ha d'estar prou pactat, consensuat i estudiat. No ha estat el cas. Greu i elemental errada política. I simptomàtica. Costa d'entendre, sincerament.

Imatge de postguerra

És un detall, si voleu, però és d'aquelles coses que defineixen les nostres illes i la seva gent. Encara queden establiments a les Pitiüses que fan servir papers com el de la foto per posar sota els plats. La imatge que normalment ofereixen ja és prou cutre i folkloritzant (a vegades s'hi inclouen dibuixets com pot ser una parella fent ball pagès), però el pitjor és la manera com estan escrits els noms de lloc, en el més pur estil postguerra. I aquests són els noms de lloc que els turistes llegeixen mentre esperen que els portin la paella. Però no ens enganyem: restaurants molt nostres i mica turístics també ofereixen aquest atemptat contra la nostra llengua i la nostra història. Solen ser reflex de l'autoestima i sentiment de dignitat col·lectiva que com a eivissencs tenen els qui gestionen l'establiment. Sort que el president Matas ja ho ha detectat i ha manifestat la seva intenció de carrergar-se la Llei de Normalització Lingüística, especialment en allò que fa referència a la toponímia. I així anem zaplanitzant el panorama polític. Bravo.

'Ibiza fenicia': les cabòries

Ha triat el Dia de la Hispanidad per tornar a desbarrar. És un d'aquells ibicencos que són molt ibicencos i per això escriuen en castellano. Ja els coneixem. No cansat de fer el ridícul (a Eivissa cada volta hi ha més gent que sent una barreja de vergonya aliena i llàstima per aquest pobre home), avui torna a defensar que els eivissencs som fenicis (i, de passada, colar que evidentment no tenim cap relació cultural o identitària amb Catalunya). Els exemples que posa, fruit d'hores d'estudi, d'íntima observació i profunda reflexió, fan inexplicable que encara no hagin atorgat a Don Mariano el Nobel o el Premi del Libro Gordo de Petete. O espera publicar-les abans a Nature? Pensàvem rebatre la sèrie de bestieses però, sincerament, les lliçons de cultura genral les donen a l'escola o als cursos de majors de 25 anys, i a nosaltres ens fa molta mandra fer-ho. És un discurs, el d'aquest pobre home, que tot i que sempre ha tingut bona rebuda entre la població autòctona, amatent a sentir ecos d'un passat mític, a nivell acadèmic senzillament fa riure. I els arguments de l'article d'avui donen mostra d'una ignorància que, en una persona d'edat amb pretensions d'home de cultura, desperten en el lector un sorprenent sentiment de compassió.

Execucions

Llegim que Amnistia Internacional-Catalunya (AI) ha fet públiques les dades sobre l'aplicació de la pena de mort a nivell internacional. L'any 2004 hi hagué 3.797 execucions, de les quals 3.400 (comptabilitzades) van tenir lloc a la Xina i 59 als Estats Units. La pena de mort és sens dubte condemnable a tots els efectes. Ara bé, als estats nordamericans on és vigent, la població vota el seu governador i per tant tria el que tria. A la Xina no.

Llepada de cul a la consellera

Divendres vam sentir a Catalunya Ràdio l'entrevista que Joan Barril va fer, o va dedicar, a la consellera Tura i, sincerament, la llepada de cul ha estat increïble. Fins i tot li ha dedicat una poesia.

Nou traductor català-espanyol

Llegim que la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha desenvolupat un nou traductor de textos de l'espanyol al català i del català a l'espanyol, el N-II. Aquest traductor s'afegeix a d'altres que ja existeixen, el més conegut dels quals probablement és el l'Internostrum de la Universitat d'Alacant.

Turquia?

Com tothom sap, Turquia ha aconseguit iniciar negociacions amb la Unió Europea per entrar a formar-ne part. Han promès que es farà un especial seguiment a la tasca de les autoritats turques en matèria de drets humans, drets de les minories, el control del poder civil sobre el militar i la seguretat jurídica. No pot ser d'altra manera. És un procés contrari a la opinió de gran part dels europeus. És intolerable que això mateix se li hagi negat a Croàcia... fins ara (una postura insostenible atès l'agravi comparatiu amb Turquia). Un país com Turquia no pot entrar al s.XXI i esdevenir democràcia civilitzada en un parell d'anys. Espanya amb prou feines ho ha aconseguit (o no?). Imagineu-vos Turquia. Diuen els turcs que hi aportaran diversitat. Just el que ens faltava.