La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans

Si fa uns mesos es publicava "Països Catalans, en plural", un llibre en què diversos autors analitzaven la nostra complexa realitat nacional des d'un punt de vista pràctic i actual, ara s'edita "La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)" (ed. Afers, ISBN: 978-84-95916-57-0):

L'obra, publicada amb la sòbria elegància a què ens té acostumats l'editorial Afers, situa l'origen del pancatalanisme en el període republicà i analitza el seu desenvolupament en cada un dels territoris dels Països Catalans. (...) L'obra, però, no tan sols documenta l'actuació del pancatalanisme, sinó que també examina les seves contradiccions i la manera com els sectors espanyolistes de Mallorca i València el van utilitzar en l'intent de frenar l'avenç dels moviments nacionalistes. L'argument que la unitat cultural i lingüística era una simple cobertura de les ànsies imperialistes dels catalans i la supremacia de la llengua castellana, usats llavors com ara amb la màxima virulència verbal, no van impedir uns reiterats contactes que, conclou Arnau Gonzàlez, sense la victòria franquista, haurien fructificat en un futur prou favorable.

Un llibre sobre el passat però que, com es veu, és molt actual.



En un altre ordre de coses, l'Institut d'Estudis Eivissencs ha publicat el programa de sortides 2006-2007: un seguit de rutes programades per conèixer i gaudir (encara) del nostre territori.

'Els immigrants i els estèrils'

Sempre agosarat, n'Hèctor Bofill parla clar al seu article de l'Avui "Els immigrants i els estèrils":

el futur de les nostres societats depèn dels nouvinguts perquè, en part, els autòctons hem renunciat al nostre poder reproductiu (...) l'únic que es pot dir és que en menys d'una dècada no es tractarà que els immigrants gaudeixin d'un dret o d'una prestació, sinó que els immigrants seran Catalunya (...) els catalans arrelats al país des de generacions que es perden en les bromes del temps tenen el mateix risc d'esdevenir una minoria que els fills dels que van arribar als anys seixanta procedents d'altres regions d'Espanya. I no cal dir que, en aquestes condicions, la pregunta és si tindrem un país vertebrat al voltant d'una cultura comuna o si la immigració serà el coup de grâce que propiciarà la divisió entre comunitats o la definitiva annexió a la nació espanyola, en la mesura que els nouvinguts, acomboiats per un imaginari comunicatiu dominant, percebin que la integració es pot realitzar plenament en castellà i que és Espanya el primer àmbit al qual han de retre lleialtat si volen consolidar les seves expectatives socials. (...) Si els immigrants són, doncs, la condició existencial de la Catalunya immediata, la cultura es referma com l'únic factor que garantirà la supervivència d'una idea nacional

Bé, Hèctor, si vols veure l'inici del procés en directe només cal que vagis a Eivissa, on la substitució demogràfica ha estat acompanyada d'uns referents culturals espanyols i hispans. Eivissa ha esdevingut una illa de xandaleros units per les derrotes de la selezión i pel Reggaeton.

En castellano, naturalmente

Recentment, han aparegut diversos articles en castellà des de l'Ajuntament d'Eivissa. No és la primera vegada; alguns socialistes (com Antoni Roldan, Roque López, Pedro Campillo o Sandra Mayans) ja s'havien passat el programa del Pacte per una banda, inclòs en el mandat 1999-2003. Ara, però, hi ha novetats. Primer, la independent i persona sensible amb la llengua (sense una gran fidelitat, però), Lurdes Costa, signava en nom de tot l'equip de govern un escrit barroer i en castellà (17 de setembre, Diario de Ibiza); ara, Leopold Llombard, que militava a un partit nacionalista i d'esquerres (Entesa Nacionalista i Ecologista, ENE), i que tenia una imatge de radical i intransigent des del punt de vista lingüístic, publica un nou escrit en castellà a la web municipal i al Diario de Ibiza; encara que una versió similar del mateix surt publicat a Última Hora, dissabte, 24 de setembre). Vergonyós.

Múgica, aquell home

No pot ser que un dels implicats al 23-F sigui Defensor del pueblo. Les conseqüències naturals d'això no s'han fet esperar.

Digueu-li TGV

Als darrers Telenotícies han parlat del tren de gran velocitat que ja pot circular entre Tarragona i Lleida, però naturalment l'anomenen AVE (recordeu que estem parlant de TV3 la tuya). I fins i tot arriben a dir: "L'AVE, el tren de gran velocitat...". Doncs si és "tren de gran velocitat" digueu-li TGV, collons!

Dretes i esquerres, només

Molt encertat el text d'en Gabriel Bibiloni "Mallorca, dretes i esquerres", aplicable en un 90% a les Pitiüses:

L’associació “natural” que alguns pretenen entre nacionalisme (ja ens entenem) i esquerra és essencialment falsa. A Mallorca la major part de les persones que han marcat l’activitat intel·lectual i s’han sentit estretament vinculades a la idea de catalanitat pertanyen a l’àmbit del pensament liberal. Per cada un d’esquerres n’apareixeran un bon grapat de dretes. (...) A una societat amb aquest bagatge ens hem de demanar on és un partit de dreta liberal, civilitzada, moderna i europea, que sigui alhora un partit nacional. (...) Hi ha a Mallorca un partit que representi per la dreta allò que és el PSM o ERC per l’esquerra? La correcció d’aquest desequilibri (que fa que reputats liberals nacionalistes votin partits d’esquerra) hauria de ser una aspiració de tota persona, de la ideologia que sigui, que vulgui la normalitat nacional.

Certament, el fet que el PP s'autoproclami liberal (cosa que la seva política va desmentir) ha fet molt de mal al liberalisme. Ser liberal no implica ser de dretes ni d'esquerres. Malauradament, als polítics de casa nostra el liberalisme no els interessa gaire. Prefereixen emmirallar-se a la tradició francesa de jacobinisme, centralsime i estatisme que els permet tenir-ho tot atado y bien atado. Per altra banda, a Balears i Pitiüses ha interessat mantenir un discurs que planteja el debat polític en un camp bidimensional: d'aquesta manera es vol definir la política segons un eix dreta-esquerra, un esquema deliberadament simplista. I, efectivament, s'ha volgut vincular sempre el nacionalisme a l'esquerra. Això, juntament amb el discurs de la por segons el qual "l'esquerra/els rojos mos ho prendran tot", ha abocat el possible votant regionalista o nacionalista a votar el PP (o UM a Mallorca). I és un panorama que no mostra indicis de canvi. Molt trist.

TV3: el llibre de la vergonya

Fa temps que ho denunciàvem. N'han aparegut cartes i articles als diaris i és evident que molta gent troba impresentable la deriva espanyolista que TV3 experimenta des de fa uns anys. Inevitable fruit d'això és el llibre "TV3 a traïció - Televisió de Catalunya o d'Espanya?" de Víctor Alexandre:

El plantejament catalanocèntric inicial ha estat substituït per la seva antítesi, quan és precisament contra ella que TV3 ens havia de protegir. La llengua catalana ha cedit bona part del seu lloc a l’espanyola, que penetra subtilment a través de programes d’aparença inofensiva, i la consciència de pertinença a la nació catalana per part de l’emissora s’ha transmutat en un prepotent sentiment d’espanyolitat. Aquest llibre, diguem-ho clar, pretén despullar el missatge subliminar que TV3 amaga darrere de noms, paraules, frases, enunciats, conceptes i definicions d’aparença merament informativa i que abasta tots els telenotícies i també diversos programes.

Això és el que passa per haver creat (en temps de CiU) una televisió pública i "per evitar possibles acusacions", per evitar "que ningú ens pugui dir res" i per voler ser la dona del Cèsar es permet que s'ompli de socialistes. Resultat: amb els anys, aquests socialistes ja desacomplexats han anat fent una televisió a la seva mida. I ja sabem que la idea que els socialistes tenen de Catalunya és Espanya.

ACTUALITZACIÓ:

A l'Avui tenim una altra carta, en aquest cas d'en Marc Phomon, que duu l'explícit títol de 'Espanyolitis'.

No aguantem gaire

"Aguanta, no et passis al castellà", un petit article que no voldríem que passés desapercebut:

El 92% de la població dels Països Catalans entén el català, però més del 70% dels catalanoparlants canvien de llengua davant d'un interlocutor que parla castellà. La pregunta que es fa molta gent és: per què els catalanoparlants se senten incòmodes parlant català davant d'un castellà? Aquest costum, tècnicament conegut com a submissió lingüística però que molts, erròniament, en diuen educació, l'han viscut la majoria dels catalans en primera persona. Es manifesta amb independència del nivell de consciència lingüística i és un llast per assolir la normalitat de l'ús social. "Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la fan servir", diuen els experts.

I si al Principat estan preocupats, imagineu-vos quina és la situació a les Pitiüses (o com deu ser a Alacant). De fet, aquí els catalanoparlants ja no canvien d'idioma: parlen castellà abans que el seu interlocutor hagi obert la boca. Por lo que pueda pasar. Fins a aquest nivell arriba el complexe d'inferioritat, l'autoodi i la poca autoestima: a Eivissa és habitual entrar a una botiga i que el responsable saludi en castellà directament, sense saber la llengua del client, o que en arribar a la caixa ens diguin el preu en castellà sense que haguem obert boca. I és així com desapareixen les llengües.

Nosaltres no commemorem res?

Com tothom sap, avui al Principat es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge durant la Guerra de Successió l'any 1714 i la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes mitjançant els Decrets de Nova Planta. I a les Pitiüses, com que no commemorem res, sembla que no va passar res. Però va passar. Eivissa va perdre el més important que probablement ha tingut mai: la seva institució de (veritable) autogovern i la sal (patrimoni del poble eivissenc fins aleshores). Amb els decrets de Nova Planta de 1715 és abolida la Universitat d'Eivissa, institució de govern insular que esdevingué Ajuntament d'Eivissa presidit pel governador militar nomenat per la Reial Audiència de Mallorca. A més de perdre l'autonomia, el nou Ajuntament va perdre la principal font de riquesa, l'explotació de les salines, que van passar a la hisenda reial i que mai han ha estat retornades. Els Decrets van comportar la mort política i jurídica de les terres de la corona catalanoaragonesa. Segons Ernest Prats, “el canvi de dinastia va comportar un profund procés de castellanització, perquè des de la promulgació del primer dels Decrets de Nova Planta s’anaren donant una sèrie de lleis i disposicions que poc a poc establiren l’obligatorietat que tots els documents es redactassin en llengua castellana, que a més també era obligatòria a totes les escoles, en especial des d’una Reial Cèdula de Carles III de juny de 1768, per la qual s’establia que l’ensenyament de la lectura i l’escriptura es fes en llengua castellana als llocs on encara no s’hi feia.” Per a la posteritat ha romàs la tristament cèlebre frase: "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Tot plegat de plena vigència.

Joan Solà parla clar

Fa poc parlàvem del vergonyós programa "Cantamania" que TV3 la tuya ha ofert als catalans com a part del que els socialistes deuen entendre com a oferta de televisió de qualitat. I un lector d'aquest humil blog ens deia fa poc que no entenia què hi vèiem d'escandalós i afirmava que no coneix ningú que parli del tema ens els termes que nosaltres ho fem. Bé. En Joan Solà ho feia a l'Avui d'ahir:

(...) diverses persones me n'han parlat escandalitzades, perquè, d'una banda, s'ha constatat que avui ens és exactament igual cantar en català que en castellà; però, de fet, el 80 per cent de les cançons han sigut en castellà: el català hi ha sigut patèticament residual i en algun moment gairebé hi feia el ridícul i tot. Aparentment no hi ha res a dir: l'espectacle ha reflectit "la pura realitat". Ara bé, no hi ha res a dir només aparentment. ¿És bo o no, de conèixer la realitat? De conèixer-la, sí; de no intervenir-hi i d'exhibir-la si ens és nociva, no; i de potenciar-la, de cap manera en aquest cas. (...) Ras i curt: el govern de Catalunya i TV3 no tenen precisament la finalitat d'abdicar davant la nostra realitat lingüística, cada cop més degradada i marginal, perquè aleshores el govern i TV3 han perdut tot el sentit que la comunitat els atribueix. Avui una televisió i un govern tenen prou poder per contrarestar la força enorme de les grans llengües. Però s'ho han de proposar. Igual que s'ha inventat aquest programa, se'n podia inventar un altre de signe ben diferent i no menys atractiu: la mateixa TV3 ho ha demostrat en moltes ocasions. Aquest malastruc episodi i molts altres fan suposar que no hi ha voluntat d'actuar d'una altra manera, i que a més d'un ja li deu anar bé que Catalunya sigui cada cop menys diferent d'Espanya. Ens hem deixat perdre el cine i la cançó, dues de les realitats més decisives entre els joves; i perdem també els immigrants i el llibre. Als ciutadans que lluitem per aquesta llengua el govern ens hauria de dir, amb fets, si vol o no vol que perduri.

Per cert, per molts anys Bressola!

Maó sí, Eivissa no

Llegim a Vilaweb que el BOE ha publicat el canvi de 'Mahón' per la forma catalana Maó. Això té lloc trenta anys després de la mort de Franco i vint anys després de la publicació de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears. Arriba una mica tard atès que l'article 14 de la Llei de Normalització Lingüística ja deia que "Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana". Bé, val més tard que mai. Però què passa amb Eivissa? Doncs que la legalitat no s'aplica a les Pitiüses (tampoc a l'àmbit lingüístic), i és així com no només no s'ha normalitzat el nom de l'illa (i el municipi) sinó que les institucions illenques segueixen utilitzant i promocionant el nom Ibiza. Ara el cas menorquí hauria d'esperonar els eivissencs (forces polítiques, entitats culturals, etc.) per exigir a les institucions que s'adaptin (finalment!) a la legalitat i treguin Eivissa del NO-DO per fer-la entrar a la modernitat.

Caprabo en castellà, encara

La cadena de supermercats Caprabo ha obert aquest estiu el seu primer establiment a Eivissa. Vistos els precedents dels establiments oberts durant els darrers anys a Mallorca i País Valencià, on l'ús del castellà va provocar les queixes del usuaris i la Plataforma per la Llengua, hi havia una certa expectació. Resultat? Caprabo, que va rebre el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana l'any 2000 (!), a Eivissa rotula i funciona exclusivament en castellà, cosa que al Principat no gosaria fer i que suposa una nova agressió a la nostra llengua. Ja sabem que a les Pitiüses la llengua catalana està en evident agonia però no cal que n'accelerin la mort. Els ho podem fer saber mitjançant qualsevol dels canals que l'empresa posa a disposició dels clients.

Per cert, volem aprofitar per felicitar l'apañó per haver guanyat el seu primer títol internacional.

"Jo també vull un estat propi"

Per si no havíem tingut prou dosi d'espanyolisme als mitjans de comunicació nostres durant el Mundial d'Alemanya, ara la selezión espanyola ha guanyat el mundial de bàsquet. I ja hi tornem a ser. Portada de L'Avui (!), i primera notícia d'esports als mitjans de la CCRTV (i no poden faltar els extensos reportatges a TV3). I tenen la barra d'esmentar que l'equip que ha guanyat el mundial té 7 catalans (5 jugadors i 2 tècnics)! I ho fan sense fer referència a la vergonya que suposa haver de veure precisament això: les seleccions espanyoles nodrint-se de jugadors catalans que segueixen sense poder tenir selecció pròpia. Però, és clar, això als mitjans de la Corpo tant els fa: ja sabem que quan els socialistes parlen de "la seva" selecció, pensen en rojigualda.

'Televisió digital: la lluita urgent'

Fa pocs dies parlàvem sobre com està evolucionant el panorama televisiu als Països Catalans i en quina situació quedarà la nostra llengua quan arribi la fi de les emissions analògiques. Bé, doncs no us perdeu l'entrada "Televisió digital: la lluita urgent" del blog d'en Gabriel Bibiloni, sempre rigorós i documentat, que inclou afirmacions com aquestes:

L’essència de l’Estat de les autonomies –versió actual de l’Estat jacobí modern– és la fragmentació de les comunitats lingüístiques –especialment la catalana– en uns compartiments on la llengua i cultura pròpies resten encaixonades, isolades i empetitides (...) La nova televisió digital, que haurà substituït completament l’analògica el 2010, s’ajusta a aquest esquema com un guant (...) està previst que la canalada autonòmica, insular i local només pugui emetre sobre el territori adjudicat. La difusió de TV3 i el Canal 33 fora del seu “caixó”, feta possible inicialment per Acció Cultural del País Valencià i Voltor, trencava l’esquema i representava una “anomalia” per a l’ordre establert, que es limità a tolerar-la a desgrat. La cosa important és que el poder espanyol pensa aprofitar el trànsit de la televisió analògica a la digital per reconduir les coses i tornar a l’ordre, a l’ordre de l’encaixonament regional de les “llengües autonòmiques”.

Ara esperem (debades?) que les forces polítiqiues de casa nostra facin alguna cosa al respecte.