Jo tampoc sóc catalanista

El Jordi Cabré no és catalanista:

Si ser catalanista significa retorçar la definició de la manera que a cadascú li plagui, i aprofitar qualsevol conjuntura per adequar-la a les conveniències particulars; si és pintar-la com un quadre abstracte, en què tothom pot veure-hi allò que prefereixi sense cap límit a la imaginació, a la flexibilitat i a la vergonya; si és utilitzar el terme de forma oposada als seus sinònims immediats, a la recerca d'una pretesa modernitat que per alguna raó fa defugir tota referència a la defensa de la identitat i la llengua; si és usar-lo com a excusa per celebrar acords complicats, tant durant els 23 anys d'un color com en els 3 anys del color present; si és pervertir-ne el significat essencial, amb l'esperança que els ciutadans acabem empassant-nos-ho tot; si ser catalanista és això, jo no sóc catalanista.

Si ser catalanista és [+ llegir la resta de l'article]

I nosaltres, certament, tampoc som catalanistes.

Dies de joia

Acte de presa de possessió del President Joseíto. Del discurs de Montilla no hi ha gairebé res a destacar: la retòrica de gestoria ("acció de govern eficient"...) i, home, no calia maltractar els versos d'esrpiu. Per cert, vam trobar a faltar un agraïment a la Montserrat Besses per la llepada de cul en forma de reportatge a TV3.

El que ens va sobtar fou el discurs de Maragall, que la premsa curiosament no comenta. Si algú esperava un discurs breu d'agraïment, comiat, i donar pas al nou president, es va equivocar. Maragall va treure a passejar totes les icones socialistes. La seva alcaldia de Barcelona (ja hi som), els Jocs Olímpics (evidentment!), i coses directament afectades per la gestió de la Generalitat com l’Ernest Lluch (?) i la Gemma Nierga (!). Però també va tenir temps per al ressentiment ("el període 1999-2003 en què (...) el Partit Socialista havia tingut més vots que ningú, però no podia governar amb les esquerres perquè no feien la majoria, donada una aplicació discutible de la llei electoral existent". I aleshores va començar a justificar que un individu com Montilla sigui president i a fer la típica retòrica descatalanitzadora sociata: "estem caminant en la direcció que va el món, que és de pàtries cada cop més grans" (s'està referint als Països Catalans? Noooooooo. Tabú. "La nostra nova pàtria, ja ho sabem, és Europa [?]; la nostra nova Catalunya, per tant, haurà de ser una mica més gran, haurà de ser una regió europea una mica més gran, en la qual nosaltres hi juguem un paper; i el nostre món és [....] la Mediterrània". Allò de sempre: els nacionalistes som tancats, curtets i provincians mentre que els socialistes són oberts, cosmopolites i universals. Gràcies buana. I per reblar el clau va dir que Montilla té "un patriotisme de pedra picada en el millor sentit de la paraula que no necessita ser proclamat". Res necessita ser justificat però els socialistes es passen el dia justificant-ho i donant explicacions. Patètic. Bé, gràcies Carod, gràcies Puigcercós. Viva Cataluña.

Ah, i hem col·locat el germà de conseller. "Rica i plena". No es pot demanar més, oi?

Política cartesiana? No, gràcies

Reduir la política a dos eixos x-y, a un únic plantejament dreta-esquerra, treure-li la tercera dimensió, justament el que mai ha caracteritzat la polítca catalana, és el que molts voldrien. Ara més que mai. Plantejar la política catalana en els mateixos termes que l'espanyola (buidant-la per tant de l'element nacionalista). Ho explica amb la claredat habitual en Vicenç Villatoro a "Dreta catalana":

el tripartit és fill d'una recepta política que consisteix a reduir la política catalana a una confrontació entre dretes i esquerres, amb l'excusa que el debat identitari és antic i avorrit, que catalanistes al cap i a la fi ho som gairebé tots en aquest país i que en els països normals el debat polític és sobre models de societat, progressistes o conservadors. La recepta ja s'ha aplicat amb gran èxit a les tres forces que s'han entès dues vegades seguides i s'entendran per molts anys per governar juntes el país: totes tres ja han assumit que la seva ànima substantiva és ser d'esquerres i que ser independentista, autonomista, federal o unitarista són adjectius secundaris. Ara falta que la recepta s'apliqui a la resta. El PP s'hi afegirà amb goig: és la dreta i li agrada. (...)

Convergència ho té complicat. Els seus adversaris li aconsellen esdevenir un partit de dreta, o de centredreta o de centreesquerra. No és un consell desinteressat. Si Convergència fa això, si Convergència deixa de derivar del verb convergir, perdrà efectius i electorat cap a una banda o altra. (...) La seva opció natural no és retallar la seva àmplia definició ideològica, sinó reclamar la seva definició nacionalista.

I també volem destacar el darrer comunicat emès per l'Institut d'Estudis Eivissencs:

L'Institut d'Estudis Eivissencs vol fer palès el seu absolut desacord amb la modificació puntual de la Llei de Normalització Lingüística, que pretén dur a terme el PP aprofitant la Llei d'Acompanyament dels Pressuposts de la Comunitat Autònoma per a l'any 2007, i el considera tot un acte en contra la llengua catalana. Representa modificar la norma que té com a objectiu impulsar el procés de normalització lingüística a les Illes Balears. És una passa més en el procés de regressió que ha impulsat el Govern Matas al llarg d’aquesta legislatura i que s’ha materialitzat en mesures diverses, totes encaminades a la retallada del nivell de català exigit, i a la reducció del pressupost dedicat a política lingüística, creant
sempre un discurs polític hostil i menyspreador cap a la llengua pròpia de les Balears. La desaparició de la llengua catalana i la imposició del monolingüisme castellà a tots els àmbits de la societat sembla ser objectiu d'aquest Govern.

Es tracta d’una modificació gravíssima, perquè es farà sense el consens entre les forces polítiques ( a diferència de la Llei de Normalització Lingüística aprovada el 1986, amb la unanimitat de tots els partits, inclòs el PP) i perquè és un precedent de cara a la propera legislatura.

Per altra banda, aquesta modificació “puntual” de la Llei de Normalització Lingüística, que té l’objectiu de concedir noves pròrrogues als mestres que encara no han acreditat coneixements de català, no fa més que donar la raó al contenciós administratiu presentat, i rebutjat per qüestions formals, per l’entitat Obra
Cultural Balear. Mitjançant aquest recurs, considerava que era il·—legal ampliar els terminis, ja que la Llei no ho permetia.

Govern d'entesa? Ara ho entenc

Es veu que l'acord programàtic del Tripartit 2.0 ha estat "molt senzill". Això no ens hauria de sorprendre si tenim en compte que la cosa ja estava cuinada, però hom pot preguntar-se com pot ser senzill pactar un programa de govern entre un partit independentista i un partit espanyol i autoproclamat no nacionalista. Algú havia de cedir, oi?

Les polítiques socials constituiran l'eix bàsic de la intervenció de José Montilla (...) És, doncs, un programa centrat en les polítiques socials, que deixarà les qüestions identitàries en segon terme.

Ara entenem l'entesa. Efecivament, Motilla és home de paraula: no veiem elements nacionalistes enlloc. El que veiem és que el nou programa de govern 'es diferenciarà de l'acord del Tinell en qüestions tan emblemàtiques com que no hi haurà una clàusula que exclogui el PP de qualsevol "acord de governabilitat"' (imagineu-vos què hagués passat si això ho hagués fet CiU), i veiem coses molt poc progres com són "obrir vuit presons abans del 2010". That's entertainment.

"La civilització de Bambi"

El cap de setmana ens ha deixat "La civilització de Bambi", un nou agosarat article de Pilar Rahola:

el terrorisme islàmic (demano excuses per fer servir un terme tan incorrecte!) neix de la pobresa. Si la cosa és tan senzilla, com és que mobilitzen milers de milions de dòlars per garantir la logística, el reclutament i la preparació d'atemptats? Era barat l'atemptat de 11-S? El de l'11-M? Com quadra tot plegat amb l'enorme riquesa que mouen alguns dels seus principals líders? El fet que el terrorisme islàmic es mogui en zones de petrodòlar, és una pura anècdota? Hi ha terrorisme islàmic a Ghana, a Gàmbia, al Nepal, a Haití, per posar els països més pobres del planeta? No. El primer error de gruix és no entendre que aquest és un terrorisme de rics, alimentat per fortunes incalculables, i que mobilitzen enormes recursos a favor del seu projecte nihilista. Si no es comprèn que no estem davant de la lluita dels pobres contra la riquesa del món, sinó davant d'un fenomen ideològic ric, totalitari i fanàticament antioccidental, no entenem res. Bin Laden no és el líder dels desemparats. [+llegir article sencer]

Brillant Anasagasti

No voldríem que passés desapercebuda una reflexió [via CimeraExtra) del blog d'Iñaki Aanasagasti en relació a la decisió d'ERC de fer president José Montilla:

La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya. [+ llegir article sencer]

Enquestes, Eto'o i Otero

'La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit arxivar el cas dels 12 estudis i enquestes encarregats pel govern de CiU davant "la manca d'indicis de delicte"'. Vaja, no ho hem vist al Telenotícies. Però el que hem vist és la Júlia Otero, una altra socialista que vuelve a casa por Navidad, parlant en castellà a l'Eto'o, que entén el català perfectament (ara més que mai). Grandiós. Un gran exemple, Júlia.

Vols dir, Bernat?

L'eurodiputat d'ERC Bernat Joan publica avui l'article "Entesa de Progrés, Pacte Progressista". Si s'ho creu, malament; si no s'ho creu però s'ha d'empassar les decisions del partit, tampoc feia falta fer l'article en qüestió:

"El fet que novament s´estableixi un govern PSC-ERC-ICV a Catalunya pot afavorir una entesa entre les forces progressistes, nacionalistes i ecologistes a Eivissa?"

Errada inicial de concepte: a Eivissa, els partits es reuneixen i decideixen si volen concórrer a les eleccions com a Pacte de Progrés o no. A Catalunya els partits han anat per separat i ningú, tret d'Iniciativa, ha dit què volia fer en matèria de patces postelectorals. És molt diferent.

"Segurament serà anecdòtica l´entrada al Parlament dels Ciutadans (tres diputats: dos a costa del PSC i un a costa del PP; res de l´altre món tenint en compte que ambdós partits tenen potents flancs espanyolistes)".

Efectivament, i ERC acaba de donar la Generalitat a un d'aquests partits amb "flancs espanyolistes". Gràcies.

"CiU-ERC (possible i volguda [possibilitat de formar govern] per amplis sectors dels dos partits, però dificultada per la mala relació entre les direccions dels respectius partits i, sobretot, pel fet que CiU no ha canviat en absolut la seua posició de superioritat, displicència i autosuficiència en relació a Esquerra)"

Displicència i autosuficiència no deu ser la de qui es dedica a donar lliçons de catalanitat i titllar de regionalistes, botiflers i "la dreta" a CiU, oi? En qualsevol cas, doncs, a l'escissió del nacionalisme català hi han contribuït tot dos i n'han tret benefici Montilla i Zapatero.

"Estic convençut que amb un president com José Montilla, menys artista que Maragall però més pragmàtic, el procés de construcció nacional de Catalunya pot avançar positivament".

Avançar positivament? Amb un home que això de la "construcció nacional" l'entén sempre en clau espanyola i que vol posar fi a qualsevol reivindicació nacionalista ("victimisme", en diu ell)? Vols dir, Bernat?

Pel que fa al final de l'article, hi estem d'acord: "les forces progressistes, insularistes, nacionalistes d´alliberament han de confluir per encetar, ara sí de bon de veres, una nova etapa", però com s'ha fet fins ara a Eivissa: ensenyant les cartes i permetent que els electors sàpiguen què es farà amb el seu vot.

Conèixer el territori

Aquest diumenge, 12 de novembre, l’agrupació de Santa Eulària des Riu de l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa (ENE) reempren el seu programa d’excursions de la temporada 2006-2007 amb una visita a Campanitx, l’àrea extesa entre cala de Boix i el pou des Lleó (municipi de Sant Carles de Peralta). LLOCS DE TROBADA: Plaça de l'Ajuntament (Santa Eulària) 11.00 hores i pàrquing de cala de Boix 11.30 hores. En aquesta ocasió, l’itinerari proposat té com a objectiu una zona geològicament i paisatgística molt interessant de l’illa d’Eivissa. Els voltants del cap Roig –el que hi ha enfront de l’illa de Tagomago- és l’únic lloc de l’illa on hi ha materials volcànics, a més de trobar-s’hi els materials més antics d’Eivissa. A més, el recorregut conjuga una orografia accidentada amb una de planera, amb l’interès paisatgístic d’aquella costa de Sant Carles, amb l’illa de Tagomago sempre al davant, a més de les vistes que hi ha des de dalt del cap Roig i les que es donen des dels voltants del pou des Lleó cap al nord, cap a la cala de Sant Vicent i la punta Grossa.

Campanitx era el nom que designava tota la península del cap Roig, zona situada entre cala de Boix i el canal d’en Martí (platja immediata al pou des Lleó).

L’agrupació de Santa Eulària d’ENE ha convocat la gent interessada a les 11.00 h., a la plaça de l’Ajuntament (Santa Eulària), i, a les les 11.30 h., al pàrquing que hi ha a la zona més alta de cala de Boix.

L’itinerari sortirà d’aquesta platja per pujar el cap Roig, baixar-lo, anar a la torre d’en Valls –o de Campanitx-, una de les torres d’obervació del sistema defensiu de l’illa d’Eivissa en època moderna, seguir la costa elevada i plana fins el canal d’en Martí –nom de la platja que tothom coneix com del pou des Lleó, però que no ho és-, el pou des Lleó, una part de la seua costa de tramontana i tornar a cala de Boix per l’interior agrícola i planer.

Víctor Alexandre no s'arronsa

Ara que suposadament l'independentisme català està encantat amb el seu nou president, José Montilla, en Víctor Alexandre, autor de llibres com " Jo no sóc espanyol" o "El cas Carod" i destacada figura de l'independentisme català (que no pot ser titllat precisament de convergent), ha tingut el valor de dir les coses clares, més enllà de sectarismes i submissions partidistes a "No és això, companys d'Esquerra":

Un partit independentista no pot fer mai president l'home que el 6 d'agost de 2005 va dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d'enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports. Un partit independentista... [+ llegir text sencer]

Virolai i movilitzacions

Recollim una proposta que ens ha arribat. "Totes les revoltes tenen els seus himnes. Prenent l’entrevista que Xavier Sala i Martín va fer-li a La Vanguardia com a mostra de la mediocritat i ineptitud del nou president de la Generalitat, proposem que la revolta nacionalista contra l’estafa del govern tripartit tingui com a himne “El Virolai”, i que sigui cantat en tots els actes i mobilitzacions que es facin aquests dies".

I parlant de movilitzacions, comença bé això: una manifestació de professors avui, una altra de rebuig al tripartit el 9 de novembre a les 8 del vespre i una altra l'11 de novembre a les 18:00h en suport a Artur Mas, tot plegat a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Alguns destacats

El que està passant és molt greu i el país treu fum però només volem destacar un parell de coses que hem llegit:

Del blog de na Carme Laura Gil: "Sabien els votants d'ERC que ells farien Montilla President?. A les properes eleccions nacionals ja no es podrà actuar així, la veritat amagada ja no serà possible, el possible electorat no podrà confiar en ERC. I CiU hi serà".

Del blog de na Montserrat Candini: "Els incòmode [sic] enormement la transversalitat del nostre partit en la societat catalana. El reduccionisme de plantejament que ja fa tant de temps que denuncio de dretes i esquerres el volen seguir imposant encara que a hores d’ara sigui un plantejament molt desfassat".

Del blog d'en Jaume Ciurana: L'aposta d'ERC no és conjuntural. És definitiva i, inevitablement, marcarà la política catalana dels propers anys. I no em refereixo a una legislatura sinó a un cicle polític més llarg.

Del blog d'Antoni Soy (ERC!): "un govern d'Esquerra amb CiU no representa cap valor afegit ni a l'àmbit de la cohesió nacional ni a l'àmbit de la cohesió social. Al contrari, el que s'ha anomenat un "front nacional" CiU-ERC no té cap valor afegit a Catalunya i suposaria dificultats afegides pel desplegament de l'Estatut a Madrid". (Cal recordar les repetides declaracions de Montilla durant la campanya en el sentit que un front nacional suposaria un obstacle...)

De la web de CiU (declaracions de Mas): “no hi ha hagut negociació” ni amb el PSC ni amb ERC perquè més enllà “d’oferiments generosos” per part de CiU “no s’ha rebut cap resposta”. Per cert, la intervenció d'Artur Mas a La nit al dia ha estat senzillament impecable.

Esquerra Republicana de la Cadira

La cadira. El 2003 no va haver-hi pacte fins que no s'hi van establir tots els detalls. Ara ha estat el contrari: pactem ràpid i ja decidirem els detalls. Primer la cadira. "Una entesa"? No Carod, ningú s'ho ha empassat. És la reedició del Tripartit. Un govern nacionalista no perquè "no és hora de fer fronts de cap tipus". La frase sembla dictada per Montilla, que ha repetit això mateix insistentment durant la campanya (per cert, no s'han de fer fronts però es fa un front d'esquerres). La cadira. Hi haurà vicepresident, una figura inexistent a la història de la Generalitat, tot plegat perquè la gent oblidi el pas de Carod pel govern com a conseller primer i fer que ara sembli una altra cosa. Ningú s'ho empassa. Tindrem un govern on han pactat el partit independentista amb el partit que vol acabar amb les reivindicacions nacionalistes (un dels dos punts bàsics de la campanya de Montilla). Pacten amb el partit que més clarament ha perdut, amb el partit que els va fotre fora del govern fa sis mesos. I els d'Esquerra seguiran anomenant botiflers i traïdos als de CiU perquè "van pactar amb el PP". S'han de tenir pebrots. I cadira!

Catalunya social i espanyola

Com diu en Sostres, ens haurem d'acostumar a dir "president Montilla". Ho acaba de confirmar en Carod (20:45 h). No us perdeu la justificació: ha dit que CiU, PSC-PSOE i ICV només volien desplegar l'Estatut (per a ERC, doncs, no hi ha cap diferència entre CiU i PSC-PSOE o entre Mas i Montilla), ha reiterat que ERC no faria govern amb forces supeditades a Madrid (!), que Convergència prioritzava un pacte amb els socialistes (!), i per tant ERC ha decidit que en benefici de la cohesió social pactarà amb PSC-PSOE i amb Iniciativa. Meravellós. Els votants d'ERC deuen estar encantats de la vida, perquè "sobretot, i per damunt de tot, Montilla serà el proper president de Catalunya, si no hi ha sobresalts, i ho serà per la decisió expressa dels 400 mil presumptes independentistes que, sabent que si el tripartit sumava el reeditarien, van anar a votar Esquerra". Visca la Catalunya social i espanyola, doncs. Gràcies, Carod.

CiU, ERC i els beneits

Hem hagut d'esperar fins diumenge per poder llegir què n'havia de dir Vicenç Villatoro de les eleccions i els pactes. No ens ha decebut:

Fa una setmana justa deia en aquestes mateixes pàgines que les eleccions catalanes són unes legislatives, però són també unes presidencials. La projecció de figures històriques com Macià i Companys, Tarradellas i Irla, Pujol i Maragall, a més de l'existència d'una personalitat nacional com a veritable paisatge de fons, han convertit el president de la Generalitat en un referent polític més enllà de la presidència d'un executiu. I Montilla va perdre les eleccions de dimecres, en allò que tenien de presidencials. Les eleccions legislatives van quedar fragmentades: CiU va guanyar i amb avenços molt significatius coses molt significatives -la circumscripció i la ciutat de Barcelona- però no va obtenir la majoria que esperava ni la que necessitaria. Per tant, el resultat de les legislatives està molt obert. Però les presidencials les va guanyar Mas. (...)

A Esquerra l'experiment del tripartit no li ha rendit. Quan va prendre fa tres anys aquesta opció estratègica, els seus objectius naturals i legítims eren créixer i sobretot disputar l'hegemonia del nacionalisme a CiU. Dos anys després, CiU ha crescut (poc) i Esquerra ha baixat (també poc), però en qualsevol cas s'ha consolidat l'hegemonia en el nacionalisme i es mantenen les distàncies i les proporcions, encara una mica pitjor per a Esquerra. Estic convençut que si fa tres anys diuen als negociadors d'Esquerra que fer Maragall president provocaria en les pròximes eleccions catalanes una davallada d'Esquerra i un ascens de CiU, s'ho haurien pensat dues vegades. Encara més s'haurien de preguntar sobre els costos de fer president un Montilla afeblit pels resultats, sense la trajectòria de Maragall i a onze escons de Mas. Repetir el tripartit té algun risc per a Esquerra. Fer president Montilla -un altre nom per al mateix fet -encara en té més. (...)

L'operació de cirurgia estètica al tripartit que convé al PSC -i també al PSOE- exigeix que Esquerra aporti alguna cosa a la redefinició del govern, i aquest canvi és del Josep-Lluís Carod-Rovira, a qui la història i l'opinió publicada han presentat -segur que de manera injusta- com l'encarnació de les excentricitats d'Esquerra. Montilla -i Zapatero!- demanaran el cap d'en Carod

Per altra banda, hem de remarcar la proliferació de mostres públiques de desig de formació d'un govern nacionalista CiU+ERC. Ho testimonia en Joan Oliver, un beneit:

En aquest país tranquil que sap que el futur es construeix amb la feina de cada dia, hi ha una colla de beneits que somnien que algun dia serem més lliures. Jo sóc un d'aquests beneits. Un d'aquests beneits que pensem que en una nació sense Estat, com la nostra, la política és encara una cosa important. Un d'aquests beneits que pateixen quan veu enfrontar-se les forces polítiques nacionalistes catalanes. Un d'aquests beneits que van patir el 1999 quan no va haver-hi pacte CiU-ERC. Un d'aquests beneits que van patir el 2003 quan no va haver-hi pacte CiU-ERC. Un d'aquests beneits a qui fa mal el cor quan en Mas diu que tot el mal ve d'Esquerra i quan en Carod diu que els més dolents de tot són els convergents. Ja sé que sóc un beneit, ja sé que la política no està feta de bones intencions, però algun dia CiU i ERC hauran de reconèixer que cap de les dues forces no desapareixerà, que totes dues són aquí per quedar-s'hi i que el país hi sortiria guanyant si es deixessin de lluites fratricides. Perdonin el rotllo, però és que jo sóc un beneit.

Una de breu sobre els resultats

Amb una victòria de CiU per més de deu escons de diferència sobre el PSC-PSOE, sembla molt difícil justificar per part d'ERC preferir el pacte amb el PSC-PSOE, oi? Doncs Carod ho acaba de dir: vol un govern "catalanista i d'esquerres", Montilla vol un govern "catalanista i de progrés" i Saura ja ho dóna per fet.