Immigració i el Polònia

Entrar il·legalment a un país és, com el seu nom indica, una il·legalitat. Que als qui cometen il·legalitats se'ls castigui hauria de ser normal: entrar il·legalment a un país hauria de ser delicte (de fet ho és al món civilitzat). Però a TV3 s'escandalitzaven perquè Berlusconi vol aplicar això als qui entren il·legalment a Itàlia. És per això que recomanem aquest simpàtic article d'en Sostres:

Tothom li diu racista a Berlusconi, però pocs s'han llegit la seva llei. Amb la dreta es veu que no cal, n'hi ha prou de dir-li racista, xenòfoba i nazi. Més enllà del rebot caprí, apel·lo a la sensatesa de les persones normals: es tracta d'una llei necessària. Converteix la immigració il·legal en delicte i hi ha una pena de 4 anys de presó. Si considerem il·legal una cosa, bé hem de poder penar-la. O és que ja ens va bé el campi qui pugui i cap possibilitat d'imposar l'ordre? S'expulsarà un estranger condemnat a més de 2 anys. Hi ha una polidesa a observar quan vius fora de casa, no? I un cert dret a fer prevaler les normes de la tribu, esclar. Per a qui llogui un pis a immigrants il·legals, 6 anys de presó i la propietat confiscada; manera d'evitar abusos i màfies. Els pares que posin llurs fills a pidolar seran castigats amb 3 anys de presó i se'ls retirarà la pàtria potestat. Només faltaria! Sigui nacional o estrangera, cal sempre protegir la infància. Aquests són els aspectes més destacats de la llei, però la seva característica més rellevant no és l'enduriment penal sinó la voluntat de fer-la complir. Això és el que espanta. Perquè posa en evidència la manca de coratge dels altres països europeus i el mal que ha fet l'esquerra, que, per seguir semblant solidària, ha afavorit abusos, explotacions, indigències i màfies. Berlusconi protegeix Itàlia però també els immigrants, per la via de no enganyar-los amb falses esperances i de perseguir els qui gràcies a la no aplicació de la llei n'abusaven. Berlusconi exerceix el seu dret a reivindicar Itàlia i les normes de conviure-hi. Europa s'ha tornat tan relativista i covarda que l'autoritat espanta. Tota rectitud es banalitza, per mandra. I tot coratge es criminalitza, perquè ens fa vergonya no estar-ne a l'alçada.

Ah, per cert: la Marta ha criticat el Polònia, no per la manera com tracten CiU o en Pujol sinó perquè considera que la política és massa seriosa per fer-hi aquesta conyeta. Nosaltres sempre hem pensat que l'humor de Polònia és de molt baix nivell, tan baix que de fet podem dir que d'humor polític no en fa (per poder fer-ne s'ha de ser intel·ligent), sinó pura befa personal i molt, molt infantil. És per això que els polítics deixen fer el Polònia, perquè és inofensiu. A TV3 no es fa humor crític amb càrrega de fons des del Persones Humanes. Allò tenia crosta i per això va acabar com va acabar.

Immigració, aquesta immigració

Ho resumeix n'Iu Forn a l'Avui: "La frase de la polèmica és, textualment, aquesta. Pregunta: “Li molesta que el president de la Generalitat sigui andalús?”. Resposta: “Un andalús que té el nom en castellà, sí, molt. I, a més a més, penso que el president de la Generalitat ha de parlar bé el català”". Això ha servit per criminalitzar el nacionalisme i tractar-nos de xenòfobs i racistes, novament. Fins i tot a casa nostra, n'hi ha que no han entès res, o no han volgut entendre-ho. A ells els dediquem l'article d'en Sostres "No hem tingut sort amb la immigració". Només ell, per variar, ha tingut el valor de dir les coses com són:

(...) De tantes vegades com els andalusos que ens han repoblat s’han permès opinar sobre nosaltres, si érem racistes o garrepes, si som cínics perquè els maltractem si encabat són ells la mà d’obra que ens salva, etcètera, etcètera, després de tantes vegades que hem hagut de sentir el que ells pensen de nosaltres, em sembla que no ha de ser molestar gaire poder dir què em semblen ells, què em semblen els andalusos que ens vingueren a repoblar i com em sembla que es comportaren. I vull dir que sempre he pensat que Catalunya va tenir molta mala sort amb la seva immigració. Em sembla que correspongueren amb molta arrogància i molta mala educació a la nostra generositat, a la nostra oportunitat. Els vam donar feina quan tenien fam, la possibilitat d’educar els seus fills ells que havien hagut de marxar de la terra dels seus pares, una llar als que venien de desolades barraques. A canvi només hem rebut insults, cap agraïment; em sembla que vam tenir molta mala sort amb ells, que ens hagués pogut tocar gent més raonable, gent que se sentís convidada a un projecte comú i millor del que tenien a casa en lloc d’aquesta demostració de vulgaritat de votar socialista i tercer món, el cinturó vermell i tot això. Em sembla que podríem haver tingut una immigració que de veritat ens ajudés a créixer i poder-s’hi així involucrar, en lloc d’aquest retrocés que sempre patim per culpa de llur manifesta incapacitat de comprendre res i de voler exportar el subdesenvolupament que deixaren a casa. Hi ha honroses excepcions, com sempre. Fabuloses honroses excepcions, unes quantes, moltes. Però en conjunt no m’agraden. No els vull cap mal però no m’agraden. No m’agraden gens. I no perquè es diguin d’una manera o d’una altra, i no perquè hagin vingut d’aquí o d’allà, i amb les mans a la butxaca. Que, a sobre, als catalans, ens intentin fer passar per racistes, amb tot el que hem fet per integrar la gent que ha vingut de fora, això és tenir molta barra. No m’agraden per com s’han comportat, perquè jo em comportaria d’una altra manera si anés a casa d’un altre, perquè jo crec que no és el mateix una cosa que l’altra, els valors de la terra d’acollida que la pols d’on vas haver de fugir. Em sembla que si ho mirem des de la distància que donen els anys no podem arribar a cap altra conclusió que no hem tingut sort. Cap sort. I vull deixar ben clar que a mi, com a la Marta, no m’agrada que el meu president sigui Montilla, la metàfora de la immigració que sempre s’ha dedicat a voler convertir en Espanya Catalunya. No, no m’agrada gens. Gens ni mica.

En Karbeis també ho diu ben clar.

Eivissa, Montserrat i immigració

Llegíem ahir, amb gran sorpresa i satisfacció, que "El conseller Insular de Cultura, Marià Torres, y el abad y presidente de la Fundación Abadía de Montserrat [sic], Josep Maria Soler i Canals, han suscrito un acuerdo por el que la institución ibicenca dota con 3.000 euros a la entidad catalana para que lleve a cabo «actividades, intervenciones o acontecimientos culturales relacionados con Eivissa y promocionados por esta fundación durante lo que resta de año»". Ja era hora. A partir d'ara (com a mínim fins a la propera legislatura), a Eivissa es podrà veure quelcom més que tallers de flamenco i sevillanes. No faltarà, com sempre, qui digui que aquest acord és una mostra de l'imperialisme pancatalanista i bla, bla, bla (sí, això a Eivissa encara se sent).

I cal felicitar el Sr. Miguel Ángel González que al seu article El catalán en las Islas ens ha sorprès amb aquest afirmació:

En mi opinión, la lengua y la literatura catalana tienen su mayor amenaza en hechos más cotidianos y prosaicos en los que, sin embargo, no ponemos suficiente atención. El primero es el aplastante peso mediático del castellano. Y el segundo es la falta de integración de una inmigración imparable que, aunque resulta positiva en muchísimos aspectos, si no se integra -cosa que está sucediendo y que no depende sólo de la escuela-, puede decantar finalmente la balanza y dejar el catalán en una situación testimonial y de extrema debilidad.

Com que aquesta opinió sobre la immigració, la seva integració i la desaparició de la nostra llengua la fa un senyor que es diu González i escriu en castellà, passarà desapercebuda. Si l'arriba a fer un catalanista saltarien totes les alarmes. Així funcionen les coses.

El català a Eivissa: tic-tac

Ho llegíem al Diario de Ibiza d'ahir: "El 31 por ciento de los nacidos en Eivissa y Formentera son hijos de madre extranjera" (extrangera vol dir, en aquest cas, no espanyola). Si tenim en compte que la majoria d'habitants de l'illa (que ja en són 120.000, per cert) és immigrant (espanyol), ja us podeu fer una idea de com tenim l'illa. Si, a més, hi afegim el fet que la pràctica totalitat de fills de parelles mixtes entre eivissencs/ques i espanyols/es parlen castellà (cosa que diu molt poc en favor de l'autoestima i la dignitat col·lectiva eivissenca), us podeu imaginar quant de temps li queda a la llengua catalana a Eivissa. Tic-tac, tic-tac.

Per acabar-ho d'adobar, l'ajuntament de Santa Eulària des Riu ha fet un programa de festes nadalenques farcit de perles molt nostres com és un espectacle flamenc, l'espectacle Fantasía de Navidad, Las marionetas de Cachirulo y sus amigos, l'espectacle infantil Una loca Navidad, l'espectacle infantil S.A.E. (Super Agentes Especiales), contacontes ¡Qué locura!, etc. Una inestimable ajuda al foment de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, amigos. Per la mateixa regla de tres, l'any vinent esperem un programa de festes farcit de sardanes i castellers.